Crònica d'en Ferran Barceló:
-"Ara que els dos esglaons de la de casa han deixat de ser un repte a superar en el meu dia a dia em veig amb cor d’explicar com va anar l’ironman del passat diumenge 3 d’octubre.
Bé, començo pel principi. La idea de disputar el challenge de Calella naixia l’última setmana del mes d’agost. Només tenia un mes i una setmana d’entrenament per endavant però circumstàncies de la vida em demanaven un repte, un objectiu,una sortida... una distracció. Així que, prèvia consulta i planificació amb el súper entrenador i millor amic Eloi, em disposava a matxacar-me fort el que em quedava de temps fins l’esperat dia.
Aquest no va trigar en arribar. Em vaig llevar després d’una bona nit sense gaires nervis i, després d’empassar tants Smacks com el cos em permetia, me’n vaig anar a la platja a esperar l’hora de la meva sortida. Feia una temperatura perfecte. El sol encara no es veia però s’endevinava un dia clar i calorós.
Gorros verds a la línia de sortida i MEEEEEC!!! la cursa començava. Ens tiràvem ràpid a l’aigua però sense la desesperació d’altres curses més curtes. Tocava buscar uns bons peus i anar fent, que m’esperava un dia ben llarg... Mil metres darrera un cegato que no sabia que la línia recta era la distància més curta entre dues boies em van fer decidir a anar tirant pel meu compte sense preocupar-me dels altres.
La natació se’m va fer molt curta. Amb 59’ sortia de l’aigua i, després d’una ràpida transició, em pujava a la bicicleta. La cursa començava de veritat. Ben acoblat, bevent i menjant tant com podia, em posava a cremar quilòmetres. Sense mirar velocitat mitjana i intentant no baixar de les 90 rev/mi anava avançant amb una idea fixa al cap: gaudir al màxim d’aquest tram desgastant-me el mínim possible. Tot i això anava ràpid (potser més del què em podia permetre) però a 33 o 34 km/h m’hi trobava de meravella i aquesta és la mitjana que anava assolint sense masses problemes.
A mesura que avançava el dia també ho feien la calor i el vent. L’última volta del tram ciclista, tot i encara anar molt còmode, se’m va fer una mica més dura per culpa d’aquest últim. Tot i això em veia amb moltes forces i ganes per començar a córrer i els ànims de la Carla i l’Eloi encara em feien créixer més.
Amb un temps total de 6h. i 20’ em plantava en el tram de la cursa a peu: el veritable taló d’Aquiles d’un IRONMAN i la soga del meu. Em baixava de la bici amb dues idees fixes però totalment interdependents al cap: no anar més ràpid de 5’/km i no caminar. Ràpidament vaig descobrir que el primer objectiu no seria gens difícil de complir. Lluny de començar súperactivat em vaig trobar molt engarrotat i amb dificultat per agafar el ritme. El segon objectiu, en canvi, cobrava més pes a cada passa i tot just havia començat a córrer! La cosa no anava bé. No volia, no volia, però trobar-me un Pro caminant al meu km 5 em va derruir la moral i vaig fer les primeres passes caminant amb ell. M’autoenganyava dient que unes poques passes i em posava córrer amb més forces. El cos se’m començava a enrampar i records de l’Home de Ferro del 2003 m’engoixaven pels molts quilòmetres que em faltaven. Anava corrent i parant, intentant beure i menjar molt als avituallaments per si m’havia deshidratat a la bici o m’havia quedat sense fuel. Però la cosa cada vegada anava a pitjor. Els quàdriceps se’m mig pujaven i els bessons també. Notava els músculs de les cames que, de cop, com si fessin pampallugues, es movien com volien sense cap ordre del meu cervell. Havia de parar a caminar cada dos per tres perquè els bessons gairebé se’m pujaven de cop. Els dits de les mans se’m quedaven estirats també amb rampa i els tendons de sobre el colze també. Vaig intentar estirar però no servia de res; el cos no em responia. Cada cop que feia algun gest diferent se m’enrampava algun múscul nou. Intentant estirar va haver-hi un moment que un dels abdominals se’m va enrampar tan fort i tanta estona que pensava que em petava! Vaig intentar asseure’m per veure si la musculatura se’m relaxava però no ho vaig aconseguir (asseure’m). Amb aquest panorama, i tot just passat l’equador de la Marató, l’opció d’abandonar prenia forces al meu cervell. Sabia que acabar podia acabar, el què em plantejava era si valia la pena acabar un IRONMAN en unes condicions tan penoses. Tenia l’orgull ferit pel malament que ho estava fent però vaig decidir que abandonar era molt més covard. Així que em vaig decidir a acabar fent-me la promesa que la cosa no acabaria així i que pensava millorar-ho en un pròxim Ironman.
El fet de caminar em costava molt però de forces en tenia. Així que caminava tan ràpid com els meus músculs em permetien. Tot i això m’enrampava i els bessons gairebé se’m pujaven cada dos per tres. Per sort tenia uns supporters amagats (gràcies Eloi i Carla!!!) que em van anar a comprar uns compressport que em van haver de col•locar pel lamentable de les meves condicions. Amb l’alleujament d’aquests i amb l’Eloi, i després la Carla, donant-me ànims al meu costat vaig anar desfent quilòmetres només pensant en arribar i poder parar.
Només dic que no vaig poder córrer ni quan trepitjava l’astora vermella de Meta; i no va ser perquè no m’ho proposés. Després de tan de patiment vaig finalitzar amb un temps d’11h.56’46’’. Gairebé la meitat dels quals me’ls havia passat en la carrera a peu!
Així que ja sóc un FINISHER . Però amb ànsies de revenja!
I moltes gràcies a l’Eloi! sense ell això no ho hauria pogut acabar ni per casualitat! A la Carla per tot el què aguanten les dones d’Ironman i als meus pares que, a part del dia de la carrera, van venir a Sabadell l’endemà a les 6:30 del matí a punxar-me antiinflamatori perquè pogués anar a treballar (ni que fós arrossegant-me).
També gràcies a l’inventor de l’Iboprofeno!"-
-"Ara que els dos esglaons de la de casa han deixat de ser un repte a superar en el meu dia a dia em veig amb cor d’explicar com va anar l’ironman del passat diumenge 3 d’octubre.
Bé, començo pel principi. La idea de disputar el challenge de Calella naixia l’última setmana del mes d’agost. Només tenia un mes i una setmana d’entrenament per endavant però circumstàncies de la vida em demanaven un repte, un objectiu,una sortida... una distracció. Així que, prèvia consulta i planificació amb el súper entrenador i millor amic Eloi, em disposava a matxacar-me fort el que em quedava de temps fins l’esperat dia.
Aquest no va trigar en arribar. Em vaig llevar després d’una bona nit sense gaires nervis i, després d’empassar tants Smacks com el cos em permetia, me’n vaig anar a la platja a esperar l’hora de la meva sortida. Feia una temperatura perfecte. El sol encara no es veia però s’endevinava un dia clar i calorós.
Gorros verds a la línia de sortida i MEEEEEC!!! la cursa començava. Ens tiràvem ràpid a l’aigua però sense la desesperació d’altres curses més curtes. Tocava buscar uns bons peus i anar fent, que m’esperava un dia ben llarg... Mil metres darrera un cegato que no sabia que la línia recta era la distància més curta entre dues boies em van fer decidir a anar tirant pel meu compte sense preocupar-me dels altres.
La natació se’m va fer molt curta. Amb 59’ sortia de l’aigua i, després d’una ràpida transició, em pujava a la bicicleta. La cursa començava de veritat. Ben acoblat, bevent i menjant tant com podia, em posava a cremar quilòmetres. Sense mirar velocitat mitjana i intentant no baixar de les 90 rev/mi anava avançant amb una idea fixa al cap: gaudir al màxim d’aquest tram desgastant-me el mínim possible. Tot i això anava ràpid (potser més del què em podia permetre) però a 33 o 34 km/h m’hi trobava de meravella i aquesta és la mitjana que anava assolint sense masses problemes.
A mesura que avançava el dia també ho feien la calor i el vent. L’última volta del tram ciclista, tot i encara anar molt còmode, se’m va fer una mica més dura per culpa d’aquest últim. Tot i això em veia amb moltes forces i ganes per començar a córrer i els ànims de la Carla i l’Eloi encara em feien créixer més.
Amb un temps total de 6h. i 20’ em plantava en el tram de la cursa a peu: el veritable taló d’Aquiles d’un IRONMAN i la soga del meu. Em baixava de la bici amb dues idees fixes però totalment interdependents al cap: no anar més ràpid de 5’/km i no caminar. Ràpidament vaig descobrir que el primer objectiu no seria gens difícil de complir. Lluny de començar súperactivat em vaig trobar molt engarrotat i amb dificultat per agafar el ritme. El segon objectiu, en canvi, cobrava més pes a cada passa i tot just havia començat a córrer! La cosa no anava bé. No volia, no volia, però trobar-me un Pro caminant al meu km 5 em va derruir la moral i vaig fer les primeres passes caminant amb ell. M’autoenganyava dient que unes poques passes i em posava córrer amb més forces. El cos se’m començava a enrampar i records de l’Home de Ferro del 2003 m’engoixaven pels molts quilòmetres que em faltaven. Anava corrent i parant, intentant beure i menjar molt als avituallaments per si m’havia deshidratat a la bici o m’havia quedat sense fuel. Però la cosa cada vegada anava a pitjor. Els quàdriceps se’m mig pujaven i els bessons també. Notava els músculs de les cames que, de cop, com si fessin pampallugues, es movien com volien sense cap ordre del meu cervell. Havia de parar a caminar cada dos per tres perquè els bessons gairebé se’m pujaven de cop. Els dits de les mans se’m quedaven estirats també amb rampa i els tendons de sobre el colze també. Vaig intentar estirar però no servia de res; el cos no em responia. Cada cop que feia algun gest diferent se m’enrampava algun múscul nou. Intentant estirar va haver-hi un moment que un dels abdominals se’m va enrampar tan fort i tanta estona que pensava que em petava! Vaig intentar asseure’m per veure si la musculatura se’m relaxava però no ho vaig aconseguir (asseure’m). Amb aquest panorama, i tot just passat l’equador de la Marató, l’opció d’abandonar prenia forces al meu cervell. Sabia que acabar podia acabar, el què em plantejava era si valia la pena acabar un IRONMAN en unes condicions tan penoses. Tenia l’orgull ferit pel malament que ho estava fent però vaig decidir que abandonar era molt més covard. Així que em vaig decidir a acabar fent-me la promesa que la cosa no acabaria així i que pensava millorar-ho en un pròxim Ironman.
El fet de caminar em costava molt però de forces en tenia. Així que caminava tan ràpid com els meus músculs em permetien. Tot i això m’enrampava i els bessons gairebé se’m pujaven cada dos per tres. Per sort tenia uns supporters amagats (gràcies Eloi i Carla!!!) que em van anar a comprar uns compressport que em van haver de col•locar pel lamentable de les meves condicions. Amb l’alleujament d’aquests i amb l’Eloi, i després la Carla, donant-me ànims al meu costat vaig anar desfent quilòmetres només pensant en arribar i poder parar.
Només dic que no vaig poder córrer ni quan trepitjava l’astora vermella de Meta; i no va ser perquè no m’ho proposés. Després de tan de patiment vaig finalitzar amb un temps d’11h.56’46’’. Gairebé la meitat dels quals me’ls havia passat en la carrera a peu!
Així que ja sóc un FINISHER . Però amb ànsies de revenja!
I moltes gràcies a l’Eloi! sense ell això no ho hauria pogut acabar ni per casualitat! A la Carla per tot el què aguanten les dones d’Ironman i als meus pares que, a part del dia de la carrera, van venir a Sabadell l’endemà a les 6:30 del matí a punxar-me antiinflamatori perquè pogués anar a treballar (ni que fós arrossegant-me).
També gràcies a l’inventor de l’Iboprofeno!"-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada