TURÓ DE L'HOME

Com és costum cada any, l’últim diumenge de juliol, el nostre amic i benefactor en Carles Manzano ens convida a participar a la pujada al Turo de l’Home (1680 m.) que fa ja bastants anys que es celebra.

Desprès de tota la setmana pensant...-“Vaig?.....no vaig?.....és una matada....no estic fort...arribaré a dalt abans que el Carles?...torno amb tren?...” Al final em vaig decidir ha anar, també a última hora si van apuntar els Merodio Brothers, en Ferran “catxites”, en Joan Francesc que ens vam sumar a la resta de “viejas glorias”; Jesús, Emilio, Roger i la Carol (debutant a la pujada) i en Miquel Àngel...A part dels amics i coneguts del Carles. Ah! I no ens em d’oblidar d’en Xavi el nostre cotxe escombra i avituallament líquid, que sense ell passaríem fred i set!!

Crònica: -“A les 6:30 sonava el despertador i al obrir el balcó ja vaig notar que seria un dia de molta calor i patiment...Desprès de preparar la bici i sortir de casa arribo a Fabra i Puig per esperar al Sergi i el David, al cap d’una estona arriba el petit dels Merodio i com que ja és tard sortim cap el lloc de trobada...

Allà ens trobem amb la resta de companys que ja hi són i esperem a la resta...Junts sortim cap a la primera parada que serà Sant Celoni...Grupet...ritme tranquil i a bon ritme gràcies al vent que bufava a favor, que com sempre es veu augmentat quan el Ferran es posa davant, de cop i volta en Joan Francesc s’escapa! Anirà a pixar? A buscar aigua? Total que ja no el varem veure més fins a Sant Celoni i que ens va vacil·lar assentat en un bar prenent-se un tallat!!...

Reposem aigua a la font i ens dirigim cap a la rotonda que marca el inici de la pujada, arribant ens parem un quants a fer les nostres necessitats, el que aprofita la gent per començar a tirar cap amunt...Merda, merda!! pujo a la bici i començo a tirar per al menys atrapar a la majoria de la gent, vaig passant a la gent que s’ho pren amb més calma i aprofitant un petit descans m’acoblo i avanço al grup del Carles per marxar-me en solitari cap a la cima, sabent que a la quitxalla ja no la veuria fins dalt.

Al començament vaig anar a bon ritme i m’imaginava que podria pujar més ràpid que l’any anterior, “craso error” a les primeres rampes més dures ja em dono compte que patiré de valent...així i tot arribo al desviament prou ràpid, però des de aquí i fins arribar a dalt vaig tardar un món, hi havia moments en els trossos més empinats que només podia pujar fent esses, l’asfalt semblava “Superglue”! A falta de quilòmetre i mig en va atrapar un dels companys del Carles. Al final arribo amb rampes als quàdriceps, fent pitjor parcial que l’any passat i en una meritòria 6a posició! L’únic avantatge del Montseny és el microclima, que al menys no et mores de calor mentre puges, sinó que tendeix a fer fresca...

Desprès d’esperar a que arribi la resta de la gent (van aparèixer també el Carles Matas i l’Edu “Perdigon”) baixem amb molt de compte per parar a esmorzar, recuperar forces per tornar cap a casa. El retorn va ser molt dur degut a que calia lluitar contra el vent que va bufa de cara tota l’estona i sobre tot la calor i la xafogor...És van formar dos grups, la quitxalla que anaven molt forts i la resta que tornaríem a ritme... Intentant avortar tots els intents d’escapada de l’Oriol!! A falta de 2 km per arribar a Moncada en vaig escapar amb l’únic pensament d’arribar a la font d’aigua fresca que hi ha!! A l’entrada de la Meridiana em trobo als nens, que encara hi eren allà perquè el David havia tornat a punxar (2a vegada)!!

Fd: “El abuelo Cabolleta"