Matinar per competir és dur, molt dur. I més quan és en diumenge, el dia està tapat amb tendència a ploure i per córrer massa sortint de Bcn et fan una foto. Així començava el que va ser el Diumenge del Campionat de Catalunya de Duatló, a Reus.
Després que l’Eloi ens donés un susto durant l’escalfament: “Em fa mal el peu, paro i vaig a estirar. No sé si sortiré...”, ens vam dirigir a la línia de sortida. Allà l’Eloi es va afegir al grup però llançant un avís: “Ho provo. Si em fa mal pararé. L’objectiu és poder arribar a la transició”. Dit això, quatre consells del jutge, tots a punt, i tret de sortida.
El primer córrer va ser força ràpid. Jo crec que eren mes de 5K. És més, posaria la mà al foc que eren vora 6... Els vàrem fer amb ritme alegre i ràpid, però sempre reservant per la bici que ens esperava.
Aquesta part de la prova és, personalment, la que trobo més dura. Per començar, no eren 20, sinó quasi 25 els Kms a recórrer, i per asfalt humit. Això, i tenint en compte que vaig perdre el pelotón a 10 kms de meta on esperaven rectes infinites i vent en contra, em va passar quasi 4 minuts de factura respecte l’Eloi i el Lluis. Cagada...
Superat el tràngul de la bici però cansat i rallat per culpa de l’agònic final viscut sobre les dues rodes, em vaig disposar a córrer. Molt més lleuger que en altres proves, haig de dir que el segon córrer vaig remuntar algunes posicions, però que en cap cas vaig poder igualar el parcial que duia abans de la bici. Com ja vaig dir després del Prat, s’ha de sortir amb bici. Fer callo al cul, curtir els quàdriceps i aprendre a patir sobre les dues rodes són la clau per no llepar en un duatló.
De totes maneres, amb el Lluís vam llançar-nos de la moto i sense haver-ho provat mai vam fer la transició amb gomes. Tot i els nervis a liar-la, haig de dir que va ser un èxit. Ara, a Manresa i sense marge per corregir res, tocarà patir de nou. Aviam, però, si patim quans més membres de la secció millor. Diuen que d’aquesta manera “es fa més llevadero”.
Després que l’Eloi ens donés un susto durant l’escalfament: “Em fa mal el peu, paro i vaig a estirar. No sé si sortiré...”, ens vam dirigir a la línia de sortida. Allà l’Eloi es va afegir al grup però llançant un avís: “Ho provo. Si em fa mal pararé. L’objectiu és poder arribar a la transició”. Dit això, quatre consells del jutge, tots a punt, i tret de sortida.
El primer córrer va ser força ràpid. Jo crec que eren mes de 5K. És més, posaria la mà al foc que eren vora 6... Els vàrem fer amb ritme alegre i ràpid, però sempre reservant per la bici que ens esperava.
Aquesta part de la prova és, personalment, la que trobo més dura. Per començar, no eren 20, sinó quasi 25 els Kms a recórrer, i per asfalt humit. Això, i tenint en compte que vaig perdre el pelotón a 10 kms de meta on esperaven rectes infinites i vent en contra, em va passar quasi 4 minuts de factura respecte l’Eloi i el Lluis. Cagada...
Superat el tràngul de la bici però cansat i rallat per culpa de l’agònic final viscut sobre les dues rodes, em vaig disposar a córrer. Molt més lleuger que en altres proves, haig de dir que el segon córrer vaig remuntar algunes posicions, però que en cap cas vaig poder igualar el parcial que duia abans de la bici. Com ja vaig dir després del Prat, s’ha de sortir amb bici. Fer callo al cul, curtir els quàdriceps i aprendre a patir sobre les dues rodes són la clau per no llepar en un duatló.
De totes maneres, amb el Lluís vam llançar-nos de la moto i sense haver-ho provat mai vam fer la transició amb gomes. Tot i els nervis a liar-la, haig de dir que va ser un èxit. Ara, a Manresa i sense marge per corregir res, tocarà patir de nou. Aviam, però, si patim quans més membres de la secció millor. Diuen que d’aquesta manera “es fa més llevadero”.
Una abrassada!Escrit: Miquel Riera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada